Custataziòn in sensu bòn ( di Marisa Gabbioni)

 Cume ogni sìit che se rispéta anca Ugion

El gh’à el so bel artista, el so gràand òm.

             L’è el nòst Marco, chèl gh’à vuu l’unùur

             de vès stàa sculàar del pusé gran pitùur;

e istès de lu, l’à vuru fas regurdà

cul nòm del so  e mia cun quèl de la sua ca.

            Nogn per chèst duarìem vès ricunuscéent

            e regurdàl cunt un bèl munuméent.

Se invéci che in Brianza el fos nasu

un pò pusé in gio, al cénter de l’Italia

sicuraméent ghe l’avrìa avu

a perén unùur de la sua gloria.

                  Ma ché in de nogn

                  fen a ‘u pòo de an fa

                  ben pòoch se interesàven de cultura

                  ché se pensava ‘pena a laurà.

L’è vera che la vita l’éva dura

ma el scòpu principàal l’eva la ca.

                          Adès che i téemp i en cambiàa

                          e toc se sénten un pòo pusé istruìi

                          anca nogn de Ugiòn s’èm acurgiu

                      de vèch in giir  quàder d’un quaì valùur

     che m’à lasàa “i nòst” per mia desmentegà

i òlter du pitùur, anca lùur not cunteràni,

chi è nel Pasquale Agudio e ‘l Paolo Catàni.